Tres ascensos en una temporada (l’anterior) suposen un esforç afegit en l’actual i no només perquè calen sis jugadors més. La supervivència era l’objectiu principal, sense refusar algun nou ascens —que encara no descartem, i fins aquí puc llegir—. Per cert, gràcies, Javi Márquez, per la teva informació: ens ha estat molt útil.

Finalment, la temporada no ha anat gens malament, malgrat el regust amarg d’alguna jornada en què, possiblement, ho podíem haver fet millor. Analitzem la darrera ronda i la seva implicació en el campionat global.

L’equip «A»

El matx contra el Catalònia «B» de Manresa començava amb bon peu, ja que arribaren al nostre local amb dues baixes. Així començaren les partides a les 9:30 en punt. Algunes, perquè ens faltava la brigada xileno-argentina. Deu minuts més tard arribava el representant albiceleste, Gustavo Magallanes. El vaig saludar, li vaig donar el seu carnet de soci i vaig tornar al meu seient. I no sé com, però poc després s’acomiadava amb el punt a la butxaca. Arribar i moldre…

Entremig es presentava Emilio Carrasco, la fúria xilena, a qui, acostumat a jugar amb el temps al límit, no li preocupava massa la diferència de temps. De fet, en una partida una mica més llarga, també assolia la victòria. Mancava encara l’altre representant xilè, Francisco Pizarro. A les 11:41 ens arribava un missatge de disculpa: després d’un viatge a Madrid, rebentat, es va quedar adormit i no li va sonar el despertador —o sí, però ni se’n va assabentar—. Resumint: de moment, i sense seguir un ordre cronològic, el marcador ja era de 4 a 1. Amb un puntet més ja obteníem l’empat. I aquest vindria de la mà d’Slimani, qui, després de tres o quatre anys sense jugar, va agafant el ritme, i de Ramón Fuentes, en un final amb peó torre que, llevat d’error del rival, és taules. Mig punt de cadascun per anotar el 5 a 2.

Jorda, per la seva banda, no ho acabava de veure clar fins que aconseguí un doble guanyant dama i partida. I Jesús, pel poc que vaig veure, em va semblar una partida estranya que a voltes pareixia decantar-se d’un cantó i a voltes de l’altre. Finalment el pèndol va caure de la banda del Jesús: 7 a 2, un resultat inimaginable abans de l’inici del matx.

Només quedava en Dani, amb una partida complicada i lluitant contra la posició, el rellotge i la xerrameca dels jugadors que ja havien enllestit el seu joc. Desconcentrat pel soroll, va haver d’entregar el punt, que, sortosament, ja no afectava al resultat final, 7 a 3, per deixar-nos en la 3a posició del grup en el primer any en què juguem a Preferent.

L’equip «B»

Excepcionalment, aquesta setmana vaig reforçar l’equip «B» per intentar aconseguir la victòria i per això puc fer-ne la crònica de primera mà. El primer en acabar va ser en Roberto, que va jugar una partida gairebé llampec i va assolir el primer punt del matx. Poc després un David Guirado que sembla que per fi s’està consolidant en els 1800 d’elo (i pujant) sumava el segon punt i marxava a corre-cuita. Si no m’erro el tercer punt va ser el meu; després de guanyar un peó en l’obertura, el vaig mantenir tota la partida i, un cop canviades totes les peces, aquell peó de torre, amb el rei a b7 obrint-li pas, era imparable. Byron i Jordi González també definien les seves partides i col·locaven el 5 a 0 en el marcador. I quedava Francisco Rivas. Després de perdre peça mantenia el tipus fins que el seu contrincant s’equivocava i li permetia recuperar-la. I no només això, sinó que el deixava en una posició esplèndida, amb tres peces envoltant el rei mentre les defenses estaven a l’altra punta del tauler. El mat era imminent… Però no. Francisco, obsessionat amb guanyar la dama, no veia un mat en una i acabava donant-lo en un final en què només ell tenia peces, fins i tot dues dames! Sort que ja teníem el punt perquè si no a algú li hauria donat un cobriment de cor. En fi, 6 a 0 contra el Castelldefels «C» per acabar, com el primer equip, en la 3a posició del grup. Magnífica classificació en un any marcat per les baixes i que, potser, ens reporti algun regal addicional. Ja veurem…

Integrants del Peón Doblado celebrant el final de la Lliga. D’esquerra a dreta: Ramón Fuentes, Dani Llargués, Ignasi Archs, Jordi González, José Archilla i Jesús Martínez.

L’equip «C»

La veritat és que la lluita contra el Sant Martí «D», primer del grup, es presentava força desequilibrada i més quan anàvem a jugar amb una vacant i dos «dobladitos», un d’ells, en Nil López, lesionat: quasibé 400 punts d’elo mitjà de diferència. Com deia l’Edu Jodar la darrera setmana, l’Antonio Molina va arribar al club esbufegant. Els rivals, que es jugaven la primera plaça del grup amb el Congrés «C», no van donar opcions als nostres companys i van vèncer en tots els taulers: 0 a 6, però, per sort, la feina ja estava feta des de la setmana anterior i la penúltima plaça almenys ens lliura del descens de categoria.

L’equip «D»

La darrera jornada tocava contra el Collblanc «B», un dels equips veterans de l’Hospitalet. Com que a l’equip que presentàvem tots els jugadors tenien un màxim de 1700 d’elo, no vam seguir l’ordre de forces, tal i com permet l’article 11.3 del Reglament de la Lliga Catalana d’Escacs, cosa que el delegat local desconeixia. Es va mantenir, per tant, l’ordre que havíem presentat i van començar les partides tret de dues: al sisè tauler perquè només comptàvem amb cinc jugadors, i al quart tauler perquè el rival de l’Unai Jodar no es va presentar. Aquest va ser l’únic punt de l’equip, ja que la resta de components de l’equip, tot i que estic segur que ho van intentar, no van poder superar uns rivals amb més experiència —molta més experiència!—.

Amb l’1 a 5 final concloïa la Lliga també per l’equip «D», l’únic que no ha pogut salvar la categoria. Tanmateix, m’agradaria reproduir unes paraules que un dels nostres entrenadors, l’Emilio Carrasco, va dirigir a tots els nostres «dobladitos» i «dobladitas» en un missatge de WhatsApp: «Creo que ha sido un año muy interesante para l@s chic@s, han jugado y conocido cómo es la realidad de los torneos, han jugado en equipo y han sufrido con la derrota. Aún siguen, lo que demuestra que les gusta y que tienen ganas de más.
De seguir en esta línea, el próximo año será para cosechar triunfos y buscar algún podio.
Mis más sinceras felicitaciones a cada un@, gracias a los padres y madres, herman@s y familiares en general, que los han acompañado y apoyado; ahora a descansar.
Un abrazo grande y saludos.
Emilio

Properes activitats

Un cop acabada la Lliga Catalana d’enguany, el club no s’atura. En la propera crònica us faré notícia de les activitats que estem preparant: la participació dels «dobladitos» en el Calculín, el Torneig Social Infantil, el Torneig de Ràpides de Festa Major i la col·laboració en algunes de les Jornades que realitzen les AMPA d’Els Pins i del Mediterrània. També us parlaré dels darrers èxits «doblados» en alguns tornejos. I segurament més coses que estan per esdevenir. Continueu connectats a la web: noves cròniques i noves músiques per a vosaltres. I una miqueta d’humor per acabar aquesta darrera crònica de la Lliga d’enguany.