Peón Doblado, quatre points. En preparar la crònica dels primers tornejos d’estiu, em vaig adonar que tots els nostres participants havien acabat amb 4 punts, tant se val si havien jugat 7, 8 o 9 rondes —depenent dels bye que haguessin demanat.

Iniciem amb el Torneig de Barberà, amb l’estrena d’en David Julià. Bé, estrena, estrena, no, però feia tant de temps que no jugava un individual que amb prou feines se’n recordava de com col·locar les peces al tauler. Per sort, això era cosa de l’organització, i ell arrencava amb força: 2½ de 4 per començar. Però el pes de la partida diària passa factura i, com la gasosa un cop oberta, s’esbravava en les darreres partides. Finalment acabava amb… 4 punts, aconseguint unes taules en la darrera ronda contra el nostre amic Marc Alquézar. Perdrà algun punt d’ELO, però mantindrà el primer lloc per molt poc… de moment i amb el permís del Dani.

L’endemà començava l’Obert de Sant Martí. L’Eduard Calbet començava perdent —el més habitual a la 1a ronda d’aquests tornejos— i a la 2a ronda feia unes taules amb un jove israelià que se li va pujar a les barbes. Però es recuperava i acabava amb… 4 punts. I acostant-se al quart tauler de l’equip.

L’altre representant «doblado», en Xavi Santolaria, començava com és habitual, però a poc a poc anava sumant punts fins a arribar als…, no cal que ho digui, oi? Sembla que ha recuperat l’esperit que semblava haver perdut i novament torna a desplegar tota la seva sapiència escaquística, amb el permís del rival, esclar.

Curiosament, tant l’Eduard com el Xavi finalitzaven el torneig dos llocs per damunt del seu rànquing inicial. Ni fet expressament.

Tancant el mes de juliol, el Torneig de Sitges. En David Guirado s’hi tornava a apuntar i començava amb unes taules, taules, taules. No, no m’ha agafat un atac de tartamudesa. Tampoc no és cap eco cibernètic. És que les seves tres primeres partides acabaven en taules. I a la quarta, el nostre GM aconseguia la primera victòria, ni més ni menys que contra tot un campió d’Espanya, en Llibert Céspedes. Val, d’acord, és campió d’Espanya sub-8, però no deixa de ser campió. Però després d’aquesta arrencada fulminant li passava com a en David Julià i perdia gas però acabava amb… sí, sí, el que esteu pensant.

Sembla que, de moment, el Peón Doblado no aconsegueix superar els quatre punts, puntuació que, d’altra banda, no està gens malament. L’any passat, si no em falla la memòria, els 3½ eren la cota habitual, així que ens hem superat en mig punt. I ara venen els tornejos d’agost per reafirmar —i superar— aquesta marca.