Amb la canícula juliana s’iniciava a Torredembarra el XVII Open Internacional. En el grup B ens trobem amb en Manel Santolaria, acompanyat, per no sentir-se tan sol, del seu fill, en Xavier Santolaria.

Curiosament, igual que els testos s’assemblen a les olles (o, com diuen en castellà, de tal palo, tal astilla), les trajectòries d’ambdós són gairebé calcades: 5 punts d’en Manel per 4 d’en Xavi però amb una partida menys; dues victòries cadascun amb blanques; dues derrotes cadascun amb negres; i quatre taules per cap, una d’elles contra el mateix jugador, en Javier Zumel Zea del Club Ajedrez Pueblo Nuevo de Madrid. No es pot negar que són pare i fill.

El torneig de colors

Els escacs són en blanc i negre, però el Torneig de Sant Martí és el torneig de colors, el torneig iris. (Si no enteneu de què parlo, podeu consultar l’entrada “Rainbow rising”.)

En primer lloc tenim l’Iván Humanes. Literalment, perquè era el número 1 del rànquing del grup B. Una arrencada potent, amb 3 de 3 i mantenint-se en la primera taula. Però a la quarta ronda va fer l’indi, com es diu popularment, i va perdre —amb negres— contra en Tamal Chakrabarti. Així que a la 5a ronda, contra l’anglès Andrew S. J. Fleming, va assegurar les taules… en sis jugades! (Podeu veure la “partida” a la pàgina d’Activitats Individuals.) Fins i tot l’àrbitre va preguntar si eren pactades. Va ser tot tan ràpid que en Marc, que també havia de jugar, no es va assabentar perquè encara estava a Tetuan (de Barcelona, no del Marroc, no sigueu malpensats). A partir d’aquí tres puntets més fruit de dues victòries i dues taules per acabar amb 6½ punts en la 8a posició, que el va fer mereixedor del premi del seu tram, com podeu veure a la foto d’en Pau Pascual Duran.

StMarti2015-IvanEn segon lloc veurem com li va anar a en Marc Alquézar. En el seu cas va ser un passeig militar: un, zero, un, zero, un, zero, un, zero, zeeeeero! (Llegiu-ho amb cantarella castrense.) Amb blanques, molt bé, però amb negres no hi va haver manera. Així que, després de la darrera victòria amb blanques contra l’amic Lluís Febrero (a qui li tenim reservades dues samarretes del 10è aniversari), va recordar la tàctica que porta el nom d’aquest escaquista i no es va presentar a la 8a ronda i va demanar un bye a la darrera. Amb això aconseguia acabar amb 4 punts i un ELO de 1899, just per poder participar en el grup D de Sants i guanyar-lo. (Bé, en el moment de publicar aquest escrit encara s’està disputant, però en duu 2 de 2 i esperem que no ens decebi.)

Tot seguit trobem a en Roberto de la Fuente. Després d’una derrota inicial, entaulava contra un jove jugador ucraïnès i guanyava a la 3a ronda. Complia, de moment, amb la mitjana. Però la segona meitat se li va fer costa amunt i només va poder sumar 1½ punts més, per finalitzar amb 3 punts, tres derrotes amb negres i un regust amarg.

I acabarem amb en Gregorio Valbuena, flamant guanyador del Torneig Social i un «doblado» més, tot i que la seva fitxa federativa no ho indiqui encara. El seu cas és més equilibrat, amb dues victòries amb blanques i dues amb negres que li han atorgat un total de 4 punts. Entre les derrotes, una amb blanques contra en Lluís Febrero, jugador imprevisible, i una altra amb negres contra la jove russa Olga Minko.

Guinness-beer-tin-plate-vintageL’Obert de Sant Martí és internacional i tots els «doblados» han jugat contra algun o alguna escaquista forà. És cert, no us quadra: en falta un. En el cas del Marc hauríem de considerar que una de les seves partides la va disputar —i perdre— contra la jugadora mexicana Jessica Moysen, federada amb el Tres Peons.

I, per cloure l’entrada, un apunt: tot i que el negre és beautiful i és la veritat —com diu Suzanne Vega—, sembla ser que als «doblados» se’ns entravessa una mica. Caldrà millorar en aquest aspecte.