És difícil sintetitzar en una frase la trajectòria del club en aquesta Lliga Catalana que tot just acaba de finalitzar, almenys en la seva fase regular. Són tantes les imatges que em vénen al cap, les emocions, els patiments, les anècdotes… Queda clar que els fitxatges que vam fer a principis de temporada, grans fitxatges, ens han conduït a la situació actual. I no em refereixo només als del primer equip, Francisco Olivares, Emilio Carrasco i Gustavo Magallanes, sinó també als d’equips inferiors, Sebastián Buitrago i Francisco Javier (Paco) González. Tots ells, integrats plenament en el Peón Doblado, un club que —rectifiqueu-me si m’equivoco— ja s’estimen tant com els més veterans, amb qui han lluitat colze amb colze per aconseguir el que tots sabeu a hores d’ara, l’ascens, ni més ni menys, de tres dels nostres equips: l’equip «A» a Preferent, i els equips «C» i «D» a 2a provincial. I com a campions de grup, el que ens dóna dret a lluitar pel Campionat de Catalunya de les categories respectives. Si a això hi afegim que també participarem en la final de la Copa Catalana de 1a categoria, podem parlar, sens dubte, d’una temporada gairebé immillorable. Dic gairebé perquè encara no ha acabat i tant de bo no sigui aquesta la darrera celebració (ens manca la cirereta, oi?). El que sí que podem afirmar és que és la millor en els dotze anys d’existència del club.

Algun soci, mig en broma, em demanava una declaració institucional com a President. No sé si això se’n pot considerar, però és la meva forma de manifestar l’orgull —com deia el rei “emèrit”— que sento en representar-vos a tots els «doblados». I, no me n’oblido pas, també als «dobladitos». Perquè el Peón Doblado, malgrat tots els èxits esportius que s’assoleixin, perdria la seva raó de ser sense vosaltres, nens i nenes que ompliu les sales amb la vostra alegria i les vostres ganes de jugar. Perdoneu-nos si, de vegades, no podem seguir el vostre ritme. Els anys no perdonen.

Després d’aquesta introducció —no diré breu, però estareu d’acord amb mi que l’ocasió s’ho mereixia—, passarem a explicar com va anar la jornada.

L’equip «A»

El primer equip afrontava l’última jornada amb ànsia per guanyar. L’empat al capdavant amb el Gavà feia que només un bon resultat ens valgués. En cas que el Gavà guanyés en el seu desplaçament contra el Vilafranca «B», el desempat entre nosaltres i ells era el mitjà per saber el guanyador. Per això esperàvem aquesta última ronda amb ganes. El Sant Feliu «B», de fet, va presentar un bon equip i va estar a prop de fer que no celebréssim la festa. Les partides començaven, això sí, bé. La primera partida la va guanyar Magallanes, que va tenir un dia inspirat i aviat va fer valer la seva superioritat. Santolaria seguia amb la seva ratxa positiva de les últimes jornades i també aconseguia situar les seves peces en la setena fila, amenaçant el contrari i fent que abandonés ràpidament. Era molt important la seva victòria, ja que la superioritat (en elo) dels nostres primers taulers feia presagiar un gran resultat. En el meu cas, no va poder ser, i vaig perdre després que el meu rival jugués el final amb menys d’un minut en el rellotge, avisant-li en cinc ocasions que havia d’apuntar les jugades. En certa manera, la partida es perdia per no saber jugar amb aquests detalls: temps, delegat i paciència. També falta de pràctica de finals, per descomptat. [Iván Humanes, Cornellà de Llobregat.]

Escacs, CornellàEl marcador es situava en 2 a 1 i la resta de partides no estaven clares. En Daniel Montoya aconseguia millorar la posició i va arribar a tenir un peó d’avantatge que no va ser suficient i finalment va fer taules. Quedaven quatre partides i teníem molt poc temps. Rubén acceptava la proposta de taules: tenia una posició complicada. Només restaven tres partides i tots tres apurats de temps. Em vaig aixecar quan em quedaven dos minuts de rellotge per veure com evolucionaven les altres dues partides i l’Emilio em deia que em tranquil·litzés; sorprenent, perquè a ell només li quedaven trenta segons. Torno a la meva partida; al meu rival li quedava un minut i em vaig decidir a sacrificar-ho tot per entrar en una xarxa de mat i aconseguir un nou punt que assegurava l’empat com a mínim. Minuts després l’adversari de Francisco aconseguia les taules en trobar un escac continu i guanyàvem el matx. Tot seguit la fúria xilena Emilio Carrasco firmava les taules.

El partit havia finalitzat 5 a 3, però no sabíem com anava el Vilafranca «B» vs Gavà, així que vaig introduir els resultats a la web de l’FCE. En aquell moment érem campions virtuals, però no era suficient i vaig trucar al telèfon del Vilafranca. El delegat del primer equip, emperò, no en sabia res. Quins nervis! Alguns jugadors ens vam dirigir al bar i l’Iván Humanes, que feia estona que havia marxat, ens retransmetia per WhatsApp el Carrusel Deportivo. Oh! Nou WhatsApp! Vilafranca «B» ha guanyat al Gavà!!! Brindis per celebrar que havíem aconseguit ascendir per primer cop en la nostra curta història a la categoria Preferent.

Aprofito per felicitar a tots els jugadors del Club, persones i col·laboradors que han confiat en nosaltres!

Després arribaria el presi, que s’havia quedat sense botifarres d’Hostalets perquè el xarcuter s’havia jubilat. [Dani Llargués, Cornellà de Llobregat.]

L’equip «B»

Ja no ens jugàvem res, llevat de la lluita pel 3r lloc amb el nostre rival, l’Hostalets de Pierola. Per tant, ens ho vam prendre com una jornada festiva, malgrat que, de bon matí, en Ramon ens comunicava que no podria venir perquè la seva filla estava malalta. Desitgem que, quan aparegui aquesta crònica, la nena ja es trobi bé i pugueu celebrar junts la temporada «doblada».

Vam haver d’improvisar, tot i que l’equip contrincant presentava també dues baixes, el que va fer que el nostre «dobladito» que havia de jugar en el 6è tauler, en David Álvarez, ja sumés el primer punt de l’equip sense despentinar-se. Abans he parlat d’una jornada festiva, i no n’hi ha per menys, ja que va ser per riure. Per començar, quan dúiem mitja hora jugant, els companys de l’Hostalets em preguntaren si el nostre 4t tauler no vindria. Sorprès, em vaig girar i vaig constatar que, efectivament, l’Agustí no hi era. Davant del tauler, és clar, perquè havíem anat en el seu cotxe. Ràpidament em vaig dirigir al bar del Casal i me’l vaig trobar llegint tranquil·lament el diari, ja que es pensava que no jugava. Un cop assegut, va recuperar el temps… i va perdre. Havia confós la dama amb un alfil i el sacrifici que pretenia es va convertir en un regal.

En el meu cas l’error va ser una mica més subtil. L’avantatge que vaig tenir durant tota la partida es va esvair es un tres i no res per un moviment de cavall inadequat. 2 a 1 i en Guirado semblava també perdut: cinc minuts de rellotge contra una hora del seu rival, més dos peons de desavantatge. Vaig sortir a airejar-me i quan vaig tornar signaven les planelles. El resultat semblava evident, però no. En Samuel Pérez —l’autor de la foto de l’equip— també s’havia equivocat. Un altre regal que empatava, en aquest cas, el matx.

Com deia, per riure. Tanmateix encara quedava en joc la darrera opera buffa. Francisco Rivas guanyava qualitat i disposava d’un atac brutal sobre el rei. El seu contrincant, a més, li facilitava les coses permetent-li un descobert que, en el pitjor dels casos, li reportava una nova torre d’avantatge. Així ho vèiem tots, locals i forasters. Però ell veia altres coses: un parell de peons passats i units que el preocupaven. I va deixar estar la torre per eliminar-los. La conseqüència, l’habitual: si deixes passar l’oportunitat, el rival es refà i, tal com va succeir, va recuperar el material perdut fins que només van quedar els dos reis sobre el tauler. (Aquí obro un parèntesi. Mentre això succeïa a la sala, en David Guirado i jo ens assabentàvem de la mort de Chuck Berry, un dels grans mestres del rock and roll i figura destacada en la història de la Música. Tanco el parèntesi.)

Final, doncs, 2½ a 2½ que, si més no, ens ha mantingut en la 3a plaça, gens menyspreable. L’única decepció, com ha comentat abans en Dani, és que, a més, no vaig poder comprar botifarres ni salsitxes perquè els propietaris de la carnisseria Sala tot just feia un mes que s’havien jubilat.

Escacs, CornellàAbans de marxar em van comentar que possiblement l’any vinent ja no participin com a equip en la Lliga, atès que diversos jugadors han marxat i d’altres ho faran en breu. Lamento aquesta circumstància, perquè els dos anys que hi hem anat hem estat molt ben rebuts. Els desitjo molta sort en els seus nous clubs.

Els equips «C» i «D»

Com de costum, no us puc donar massa detalls d’ambdós equips. Per sort, tinc una certa capacitat deductiva, que no em serveix de gaire quan jugo a escacs però que em permet esbrinar com es van desenvolupar les partides.

Escacs, CornellàL’equip «C» s’enfrontava al Castellar «C». Només calia mig punt per ser campions de grup i es va aconseguir sobradament. Al migdia el marcador ja reflectia un 2 a 0, fruit de les victòries d’en Jordi González i d’en Roberto, que es van refer dels dubtes de la jornada anterior. Més tard arribarien unes taules d’en Byron i la derrota d’en Manuel Cardoso, o viceversa, que la meva bola de vidre estava una mica entelada i no puc assegurar l’ordre. El que importa, però, és el resultat final, 2½ a 1½, que ens confirma com a campions de grup i permet al nostre rival, el Castellar «C», gràcies a la combinació dels altres resultats, pujar també de categoria com a segon de grup.

L’equip «D» ho tenia, d’inici, un pèl més complicat. Del matx contra el Sant Feliu «C» havia de sortir el campió del grup. Amb els dos equips empatats i ja a 2a provincial passés el que passés, els nostres companys necessitaven guanyar per assolir el primer lloc. Amb la mínima era suficient, però, pel que sembla, estaven afamats i van mossegar fins a obtenir els quatre punts en joc. Una victòria clara que els situa també en els play off de 3a provincial, juntament amb els companys de l’equip «C».
Escacs, Cornellà

L’equip «E»

Escacs, CornellàEls nostres «dobladitos» (amb un «doblado» infiltrat, com podeu veure a la foto) van fer via cap a Castelldefels per disputar el matx contra el seu equip «C». Alguns hi van anar amb Renfe (i van arribar a l’hora!), d’altres en moto (xupopapapa, en moto), i els més tradicionals en cotxe. I es van trobar amb un equip que necessitava guanyar per pujar de categoria i que no va voler arriscar; la prova, el seu elo mitjà, 1887, molt superior al dels nostres companys, 1561. Aconseguir puntuar hauria estat gairebé un miracle. Els nens, Gerard, Unai i Miguel Cabrillana, no van poder donar la sorpresa, però l’infiltrat no li va posar les coses tan fàcils al seu rival. Al final, però, els més de 200 punts d’elo de diferència s’havien de notar, i en Miguel Cabrillana Sr. va haver de deposar les armes i rendir-se.

Al principi de la temporada no teníem gaire clar si presentar un cinquè equip. El temps ha confirmat l’encert de la decisió i no ens n’hem penedit gens. L’equip «E» ha servit perquè els «dobladitos» poguessin participar també a la Lliga Catalana, que els ha servit de rodatge i per endinsar-se en el sentiment de grup que comporta aquesta competició. També, òbviament, els ha preparat millor per al proper torneig que molts d’ells disputaran, el Calculín, en el qual podran desplegar tots els coneixements adquirits. Segur que a principis de maig tindrem més coses a celebrar.

Els play off

Aquest dimarts es va realitzar el sorteig de les eliminatòries, en el que, com ja hem dit, hi havia tres equips «doblados» dins del bombo. Bé, més que un bombo, era un tàper. I en lloc de boles (calentes o fredes) hi havia paperetes. L’FCE no és la UEFA, i tampoc no calia tanta parafernàlia. Amb alguns problemes de so, el sorteig va començar puntualment. Degut al nombre d’equips, la primera eliminatòria és d’ajust en moltes categories i vam tenir la fortuna que els equips «A» i «C» se n’hagin lliurat i passin directament a quarts de final. L’equip «D», per contra, haurà de disputar el seu passi a la següent ronda contra el Cerdanyola Mataró «B» en la seu d’aquest club: c. València, 92-94, baixos, de Mataró. Per Sant Jordi es reprendrà la competició amb tots els equips i esperem seguir comptant amb tres en els quarts de final. Els nostres companys del «D» lluitaran per seguir fent història.

Punt i seguit

Si teniu costum de llegir —i espero que així sigui—, avui us podeu saltar la lectura programada. Després d’aquesta llarga crònica, ja heu complit a bastament amb la lectura diària. I com que ja deu fer estona que en Chuck Berry ha deixat de sonar, podeu escoltar el breu clip que l’amic Alfonso Pardo ha enregistrat pel Peón Doblado en viu i en diferit (el directe va ser el dissabte per la nit, per animar els jugadors del club davant de la jornada que es presentava). Gaudiu-ne! Ens retrobarem ben aviat, perquè la temporada continua.