Si algú no s’acabava de creure els resultats del referèndum britànic, ara fa una setmana es confirmava plenament: Islàndia, un petit país europeu, eliminava Anglaterra de l’Eurocopa de futbol. Menció a part mereix la victòria de la pizza sobre la truita de patates, però me n’abstindré per no ferir sensibilitats. Tot i que haig de reconèixer que la millor truita de patates que he menjat mai va ser a Madrid.

Disquisicions a banda, anem a parlar del que ens interessa de debò. Però abans us recomanaria que deixéssiu de llegir i dediquéssiu uns minuts a assaborir el vídeoclip Isobel de Björk, una cantant i autora islandesa ben coneguda. Dirigit per Michel Gondry, és, probablement, un dels millors de la història.

[Pausa]

Heu acabat de veure el vídeo? Doncs, som-hi. Toca parlar de tornejos. Donat que darrerament hi ha molta participació «doblada» en campionats de ràpides i no donaria l’abast explicant-los tots, em permetreu que els deixi una mica de banda, a no ser que algun company o companya n’obtingui un bon resultat, com és el cas de la Irene Planella en el torneig que vaig comentar en l’anterior entrada.

Potser, després de llegir la introducció, haureu pensat que m’estic en fotent d’alguns equips de futbol. No aneu desencaminats. És l’únic consol que ens queda després dels resultats «doblados» en els darrers tornejos. No podem pas dir que hagin estat massa lluïts.

Començarem per l’XIè Open Tupinamba, organitzar pel Club d’Escacs Tres Peons de Barcelona i que va acabar a finals de maig. Hi va participar en David Guirado, amb no gaire fortuna. 3½ punts en nou rondes no és per estar-ne orgullós i li costaran un grapat de punts d’elo. Millor li van anar les coses a un ex «doblado», en José Ortega “Kocar”, qui, després d’un inici dubitatiu, amb només un punt en tres rondes, no perdia cap més partida i acabava en el 16è lloc amb 5½ punts, amb dues victòries contra el 7è i el 10è del rànquing inicial.

Quinze dies després finalitzava el VII Open Jake Club a la veïna ciutat de l’Hospitalet. Hem de baixar fins al lloc 37è per trobar el primer soci: en Gregorio Valbuena, amb 4½ punts. Just darrera es va classificar en Roberto de la Fuente, amb els mateixos punts i l’únic que ha acabat per damunt del seu rànquing inicial. Nou llocs més avall va quedar l’Ignasi Archs, un servidor, amb un balanç amb negres prou concloent: tan sols una victòria en cinc partides. Curiosament, tots tres ens vam enfrontar entre nosaltres, amb el resultat següent: Gregorio, 1½; Roberto, 1 i Ignasi, ½. Ens manca el darrer «doblado». S’estrenava en tornejos individuals i va aconseguir tres punts en set partides. M’estic referint a en Marco Antonio Buitrago. Per temes laborals no va poder jugar dues de les partides, la qual cosa el va penalitzar en la classificació, però em fa l’efecte que va gaudir de les partides que va jugar, tot i que alguna se li va escapar per ben poc. El més estrany és que, amb tan sols cinc partides computables, ja disposa oficialment d’elo FIDE. No sé si han canviat les normes —si algú ho sap, li agrairia que ens n’informés—, ja que abans s’havien de disputar un nombre mínim de partides bastant superior.

I el darrer torneig de la primavera ha estat el XXVIII Internacional Vila de Sant Boi. En el grup B, en Marc Alquézar aconseguia 3½ punts, un bon resultat en aquest grup, que podria haver estat millor d’haver anat a jugar a la darrera ronda i que el permet mantenir elo i augmentar lleugerament l’elo FIDE. En el grup C s’hi va inscriure un servidor. Començava 9è del rànquing FIDE i 4t del rànquing català, per acabar en el lloc 20è amb uns decebedors 4 punts. Després d’una arrencada brillant, amb 2½ punts en tres rondes, em ficava en un forat negre que s’allargava durant les tres setmanes següents —quatre si comptem el bye que vaig demanar per assistir a la Festa de l’Esport—. Les dues darreres partides maquillava una mica el resultat, que, tot i així, em costarà un bon grapat de punts d’elo. Amb una mica més d’esforç aconseguiré ser el primer tauler de l’equip «C» a la propera temporada. Qui no es consola és perque no vol.

Per avui ja n’hi ha prou. Encara que gairebé no hi hagi activitat al club, continuem treballant des de la cuina —i no em refereixo a la de cap bar—. Tenim bones notícies respecte a patrocinadors i material. D’això us en parlaré a la propera crònica.