Ahir a la nit, en acabar de sopar, em vaig escalfar el meu cafè i vaig anar a buscar el meu cigarret. Res fora de l’habitual. A l’habitació hi tenia el mòbil, que estava baix de bateria i l’havia de carregar. Abans, però, vaig mirar els missatges. I un d’ells em va deixar glaçat. Al grup de Whatsapp del club, l’Iván Humanes informava de la mort d’en Pau Pascual. No me’n sabia avenir. Vaig preguntar si ho havien contrastat. L’Iván ens va enviar un parell de captures del Facebook on el fill d’en Pau ens confirmava la seva mort sobtada.

Vaig conèixer en Pau, personalment, l’any 2014, durant el Torneig del Foment Martinenc, el club on ell militava. A la 2a ronda ens va tocar jugar junts. Va ser una partida dura. Almenys al nostre nivell i malgrat les errades que de ben segur vam cometre. Després de 62 jugades vaig aconseguir vèncer i, com acostumem a fer els jugadors d’escacs, vam comentar una estona la partida i després vam sortir al carrer a xerrar.

Allí vaig descobrir una gran persona: un enamorat dels escacs, de la fotografia, de l’art… Uns diuen que els escacs són un esport; d’altres, que són un joc. Per a en Pau, els escacs eren un art. Un art que es combina amb d’altres: la fotografia, la pintura, la literatura, el cinema… Em va parlar del seu blog, Viatge als escacs, un blog magnífic en el que podem copsar tota la seva passió per aquest joc mil·lenari. Sortosament, el sobreviurà i el tindrem per sempre, per gaudir-lo i per recordar el seu autor.

L’impacte que em va causar va fer que de seguida pensés en ell quan l’Iván va proposar la idea d’organitzar un torneig d’escacs per Halloween. Per ell, fotògraf oficial de tants tornejos “normals”, vaig creure que seria molt interessant fer el reportatge d’aquell Torneig de Halloween, un torneig diferent i, sens dubte, més divertit. I s’hi va afegir immediatament, fent les fotografies del torneig d’adults, que podeu veure clicant l’enllaç.

I així vam anar coincidint en diferents campionats, el darrer el de Sants d’enguany. I vam seguir conversant. Converses curtes, atès que ell estava “treballant” amb la seva càmera. Però sempre interessants. Pau, et trobaré a faltar. Els tornejos ja no seran el mateix sense veure’t, mentre jugo una partida, passejant entre els taulers, dempeus, ajupit, buscant sempre el millor enquadrament. Et vull donar les gràcies per haver viscut. Ara, descansa en pau.

Nota final: Mai no vam parlar de música, un altre art, però crec que el tema d’Enya que he escollit aquest cop, una “coetània”, com deia el mestre Joaquim Maria Puyal en aquell gran programa de TV3 La vida en un xip, et resultarà, allà on siguis, molt agradable.

Totes les fotografies que il·lustren l’entrada són obra d’en Pau Pascual Duran.