En la 2a jornada de la Lliga Catalana es va barrejar el transport públic (sobre rails) i el privat (sobre quatre rodes).

FGCNo35MTM1902

Locomotora “Berga” núm. 35 a Martorell, davant de l’estació de Martorell-Enllaç.

L’equip «A» jugava a Martorell. Mig equip hi va anar amb tren, acompa- nyats del nostre entrena- dor, l’Ivan Julià. L’altra meitat s’hi va acostar amb taxi. Bé, de fet, qui conduïa era en Xavier Santolaria, a qui, d’altra banda, no li resulta gens aliè ser el xofer d’un vehicle de servei públic. Aquesta vegada la tàctica de l’entrenador va ser plenament encertada, ja que el nostre primer equip va guanyar per 6 a 0.

El segon equip, el «B», no jugava massa lluny: prop de la plaça Espanya de Barcelona, al local de l’ONCE, un lloc on s’hi pot anar amb metro o carrilet —elèctrics, que el vapor ja està passat de moda—. No sé ben bé com van anar les partides, però el resultat va ser de 2½ a 1½, amb derrota d’en Diego Flores i taules d’en «Jorda». (En primera instància, a l’acta de la FCE hi apareixia en Daniel Montoya en el primer tauler, però, que nosaltres sapiguem, no té el do de la ubiqüitat, i no podia estar a Martorell i a Barcelona alhora.) Donat el resultat, he pensat que la música més apropiada per a aquesta crònica seria un blues d’en Sonny Terry, un harmonicista nord-americà que es va quedar cec per accident —o per una malifeta d’un company— als 14 anys, segons explicava en una entrevista.

Train Whistle Blues by Sonny Terry on Grooveshark

Anem per l’equip «C», que érem els qui jugàvem més lluny de Cornellà, cosa que va sorprendre fins i tot els companys del Moià, contra els qui ens havíem d’enfrontar. Com que vam arribar una mica d’hora, vam decidir passar per La Vicaria. No és que, en un rampell de misticisme, decidíssim visitar l’església del poble per encomanar-nos a cap sant —cosa que sembla que està de moda darrerament—, sinó que es tracta d’un bar que s’anomena així, tot i que amb una “P” trepitjant la “V”. Com que hi hem de tornar el mes que ve, ja provarem d’esbrinar què significa aquest joc de paraules. Després d’uns cafès amb tapa inclosa —sí, ens van posar una “tapa” consistent en un bocí de pa de pessic ben esponjós i ben bo—, ens vam dirigir al local de joc. Allí vam conèixer en Joan Codina Espinasa, un escaquista veterà —94 anys, ni més ni menys— que jugava a l’altre equip del Moià i que va acabar guanyant la seva partida. Qui sap; potser la pràctica dels escacs li ha mantingut una lucidesa mental que molts voldríem tenir a la seva edat —si és que som tan afortunats d’arribar-hi—. I bé, el resultat va ser de 3 a 1, amb una única derrota d’en José María Archilla.

I acabarem amb l’equip «D». Tot i que som un equip de Cornellà, els nostres jugadors provenen de diversos punts de Catalunya. En concret, en aquest cas, de Barcelona, Esparreguera, Gavà i Castelldefels, la qual cosa va comportar un desplaçament de tres cotxes, un d’ells el d’en Xavier Santolaria, qui, tornant de Martorell, va fer parada —i fonda, potser— a la Colònia Güell. Pel que m’han explicat, la partida més complicada va ser la d’en David Guirado. El seu rival, l’Iván Pérez Marcos, un nen d’11 o 12 anys, jugant pràcticament al toc, li va complicar tant les coses que el nostre David GM estava literalment “cagat de por”. Després d’un moviment crucial, va agafar aire i se’n va anar a parlar amb el senyor Roca. Alliberat de la pressió de la por, a poc a poc va aconseguir girar la truita i, en un cop de bona sort, una clavada li va fer guanyar qualitat i iniciativa i, el que és més important, va ensorrar la confiança i seguretat del seu contrincant, qui, a poc que guanyi experiència, serà un jugador molt difícil de batre. Finalment l’equip va guanyar per 4 a 0 contra el rival amb més ELO mitjà de tots els equips amb els que vam jugar aquest diumenge. L’èxit va fer que en «Balas», el capità, en ple exercici de les seves funcions, no tan sols va encarregar les birres, sinó que fins i tot les va pagar.

Llarga crònica per a llargues distàncies, com les que recorren els ferrocarrils de tot el món. La setmana que ve, a casa, més a prop, tot i que no us puc garantir que la crònica s’escurci per això. Llarga vida al Peón Doblado!